Per poder entendre què és el fenomen del dipol orogràfic i les formacions de les mesobaixes cal entendre l’atmosfera com un sistema fluid i turbulent. No us espanteu! A què ens referim quan diem que l’atmosfera és un fluid turbulent? Volem dir que l’atmosfera té diferents nivells de moviment, els quals estan estretament relacionats els uns amb els altres.
Quins són aquests nivells de moviment? Així a grans trets, podem dir que tenim l’escala planetària, la sinòptica, la mesoescala i la microescala. Per a saber més dels nivells de moviment atmosfèric, pots llegir l’anterior blog.
El Dipol Orogràfic i les mesobaixes són fenòmens que corresponen a la mesoescala. Explicarem de la forma més fàcil possible en què consisteix aquest fenomen, com es forma i quines conseqüències pot tenir.
El Dipol Orogràfic, com diu el seu nom, és un fenomen que es genera a causa de l’orografia del terreny. Quan una massa d’aire es troba amb una serralada prou gran, com ara els Pirineus, es genera una diferència de pressió entre ambdós costats de la serralada.
Amb un exemple s’entendrà millor:
Imaginem-nos que tenim una situació sinòptica que genera un vent del nord que travessa França i va directe cap als Pirineus.
Quan la massa d’aire es troba amb la serralada no la pot travessar, sinó que l’ha d’evitar, rodejar-la pels costats, per tant, es desvia del seu moviment original. A més, un cop l’ha travessat, gran part d’aquest vent acaba baixant per la vall de l’Ebre, cosa que fa que les isòbares acabin fent com una forma de “S”.
En la imatge 1 hi ha representades les isòbares i la trajectòria que faria el vent geostròfic. (Podeu trobar que és el vent geostròfic en aquest blog). També cal remarcar que a sotavent de la serralada es produeix un empaquetament de les isòbares (estan més pròximes entre si), que es tradueix per una acceleració del vent.
Aquest moviment del vent a escala sinòptica genera un moviment secundari de les masses d’aire a escala més petita, és a dir a mesoescala. Perquè recordem que totes les escales estan relacionades entre si!
Aquest moviment secundari generat és una rotació en sentit horari al nord dels Pirineus i una rotació en sentit antihorari al sud. Aquests tipus de rotacions són molt caracteristics i altament coneguts per totes les persones que estan lleugerament interessades en la meteorologia.
A l’hemisferi nord, una rotació horària està lligada a les altes pressions, també conegut com anticicló, i una rotació antihorària està lligada a les baixes pressions, depressió, borrasques o ciclons.
És a dir, a causa d’aquest moviment a escala sinòptica s’ha generat un moviment secundari de masses d’aire a mesoescala que ha produït un petita zona d’altres pressions al nord dels Pirineus i una de baixes pressions al sud dels Pirineus, que són conegudes com a mesoalta i mesobaixa (imatge 2).
Les mesoaltes i les mesobaixes tenen les mateixes propietats que els anticiclons i les borrasques, però de mides reduïdes.
Però, que és exactament una zona d’altes pressions i una de baixes? A grans trets, es pot afirmar que una zona d’altes pressions o anticiclònica és una àrea on la columna de massa d’aire és més gran, pesa més i, que a més, aquesta columna de massa d’aire està descendint. En conseqüència, hi ha un augment de l’estabilitat en aquesta àrea. Al contrari, una zona de baixes pressions o depressió és una àrea on hi ha columna d’aire més petita i, a més, hi ha un ascens de la massa d’aire que porta a un augment de la inestabilitat.
Aquest fet fa que a Catalunya, quan bufa vent del nord, es pugui formar una mesobaixa que pot portar mal temps, però això no és tot…
Com es pot observar a les imatge 2 i 3, a l’Empordà hi bufa la Tramuntana, el vent del nord, però en canvi, cap a les terres de l’Ebre hi bufa el Mestral, el vent del nord-oest. Aquesta diferència en la direcció del vent fa que els dos vents acabin coincidint en una àrea de convergència.
Aquesta àrea de convergència normalment està situada a sobre o al voltant de les illes Balears, però com a conseqüència de la formació de la mesobaixa del sud dels Pirineus i la seva rotació ciclònica es genera, de nou, un moviment secundari de masses d’aire.
Aquest moviment secundari consisteix en una desviació de part del vent que bufa al nord i sud de Catalunya seguint el moviment antihorari de la mesobaixa, com es pot observar en la següent imatge. És per aquest motiu que, molt sovint, quan a l’Empordà està bufant la Tramuntana i a les terres de l’Ebre el Mestral, a la costa central de Catalunya hi bufa vent de component sud o sud-oest. Aquest fenomen de canvi de direcció del vent es coneix col·loquialment com a “rebuf” i és àmpliament utilitzat pels aficionats al mar i a la meteorologia.
Aquest “rebuf” creat per la mesobaixa fa que l’àrea de convergència de vents no es limiti a les illes Balears, sinó que es formi tota una línia de convergència des de la mesobaixa fins al punt on els vents tornen a fluir en la mateixa direcció.
Però… per què és tan important aquesta àrea de convergència de vents?
A l’atmosfera una convergència de vents implica un ascens de les masses d’aire que estàn convergint i, com ja hem dit anteriorment, un ascens implica una inestabilització i, per tant, la possibilitat de tenir pluges i “mal temps”.
Encara que sembli que ha de ser al contrari, l’àrea de convergència molt sovint portarà pluges i tempestes molt més importants que la mesobaixa en si mateixa. Però per què això? L’àrea de convergència ocorre, en gran part, sobre el mar i, per tant, les masses d’aire que ascendeixen són més humides que les que hi ha sota de la mesobaixa, de tal manera que un ascens d’una massa d’aire més humida podrà generar núvols més grans i desenvolupats.
Majoritàriament, les grans tempestes que descarreguen a l’àrea de la costa central Catalana o bé davant de les seves costes estan lligades a aquest fenomen.